lunes, 10 de octubre de 2016

LA TERRA


La nostra atmòsfera conte gasos com el metà (CH4) i l'oxigen (02), que tendeixen a reaccionar entre si ràpidament.

           CH4 + O2 = CO2 + H2O

La composició de la atmòsfera ha canviat al llarg de la historia de la Terra.
Alguns gasos minoritaris són els que controlen el clima. Per exemple, el vapor d'aigua, el diòxid de carboni i el metà son gasos d'hivernacle.

A més, l'atmosfera és dinàmica. Quan l'aire absorbeix calor de la superfície terrestre, s'expandeix.


Perquè la Terra l'aigua és líquida a la superfície?
     
  •  Per una major proximitat al Sol que la dels saèl·lits de Júpiter.
  • Per la superior massa de la Terra i, per tant, superior de gravetat. 
  • Per l'existència en la seva atomosfera de gasos d'hivernacle, que impedeixen la congelació de la hidrosfera.
2. L'INTERIOR DE LA TERRA

  • Densitat de la Terra. El granit és una roca molt comuna a la superfície de la Terra, té una densitat de 2,7g/cm2
Si calculem la densitat mitjana de la Terra obtenim un valor més gran que la densitat del granit.

Per tant, comparant les densitats, és fàcil deduir que a l'interior de la Terra hi ha d'haver altres materials més densos que a la superfície. D'aquesta manera deduïm que el planeta no és homogeni.

  • Les ones sísmiques. Les ones sísmiques originades en els terratrèmols travesson l'interior del planetai modifiquen la direcció i la velocitat quan canvia el medi pel qual es propaguen. 
El nucli terrestre està format entre el 80 i el 90% per ferro i el ferro 10% per níquel i altres elements, que el nucli intern també està parcialment  ( ~8% ) fos.

2.1 L'ENERGIA INTERNA DE LA TERRA

Actualment s'indiquen tres factors com a responsables de l'energia interna de la Terra:

  • La desintegració d'isòtops radioactius. 
  • La calor latent despresa per la solidificació dels materials interns, com el ferro, el níquel i els silicats. 
  • L'energia residual generada en els xocs entre planetesimals que van tenir lloc en la formació del planeta.
3. WEGENE: ELS CONTINENTS EN MOVIMENT

Al començament del segle XX, el científic alemany Alfred Wegener va presentar la teoria de la deriva dels continents, en la qual afirmava que els continents actuals van estar units fa uns 200 milions d'anys i constituïen un supercontinent, Pangea.

3.1 LA TEORIA QUE VA CANVIAR LA GEOLOGIA

La majoria dels geòlegs de la seva època van rebutjar frontalment aquesta idea, fins i tot alguns la van ridiculitzar. Van haver de transcòrrer almenys cinquanta anys perquè les seves idees fossin preses en consideració com a base per a teories més modernes-
Malgrat les proves aportades no va poder explicar el mecanisme responsable del moviment dels contitnents.

Avui sabem que aquests arguments de WEGENER eran erronis, però va establir les bases per a la revoluciònaria teoria de la tectònica de plaques, que permet explicar el dinamisme terrestre a escala global.

3.2.  PROVES DE LA DERIVA DELS CONTINENTS

Molts fets observables en la natura donen idea que els continents no estaven en el passat al mateix lloc que ara. WEGENER va analitzar moltes d'aquestes proves per formular la seva teoria.

  • Proves geogràfiques: WEGENER va sospitar que els continents podrien haver estat units en èpoques passades en observar una gran coincidència entre les formes de la costa dels continents, especialment entre Amèrica del Sud i Àfrica. 
  • Proves geològiques i tectòniques: Si s'uneixen els contitnest en un de sol, es pot observar que els tipus de roques, la seva cronologia i les cadenes muntanyoses principals tindrien continuïtat física.
  • Proves paleontòlogiques: Hi ha diversos exemples de fòssils d'organismes idèntics que s'han trobat en llocs que avui disten milers de quilòmetres, com a Amèrica del Sud, l'Antàrtida, Àfrica, Índia i Austràlia. Els estudis paleontòlogics indiquen que aquests organismes prehistòrics haurien estat incapaços de creuar els oceans que avui separen auqests continents. 
  • Proves paleoclimàtiques: El científic alemany va descobrir que hi havia zones a la Terra els clumes actuals de les quals no coincidien amb els que van tenir en el passat. Zones actualment càlides van estar cobertes de gel (Índia, Austràlia), mentre que en aquesta època el nord d'Amèrica i Europa eren boscos càlids. 

 4. DE LA DERIVA CONTINENTAL A LA TECTÒNICA GLOBAL

4.1. ESCORÇA FRAGMENTADA

L'energia de l'interior de la Terra es manifesta en forma de calor, però també generant muntanyes i donant lloc a volcans i terratrèmols.

4.2. L'OCEÀ CREIXENT

En les dorsals hi ha materials volcànics que estan sorgint de l'interior de la Terra i que s'afegeixen a la litosfera i eixamplen els oceans. Així va ser com es van separar Europa i Àfrica de les Amèriques.

5. LA MÀQUINA TERRA

La teoria que explica la històrica i els processos geològics terrestres rep el nom de tectònica global o tectònica de plaques.

5.1 LITOSFERA EN MOVIMENT

Les plaques es creen en dorsals oceàniques o vores constructives de placa, en les quals es produiex el fenomen d'expansió del fons oceànic.

En altres llocs, les plaques xoquen i generen orògens ( serralades ) de vora continental com els Andes o intracontinentals com l'Himàlaia.

En el moviment de les plaques litòsferiques, els continents es poden desplaçar i formar supercontinents, o aïllar-se perquè s'obren noves comunicacions oceàniques.

5.2 CREACIÓ I DESTRUCCIÓ DEL RELLEU

El relleu és una conseqüència de la dinànimica litosfèrica: la subducció i la col·lisió de les plaques tenen importants efectes, tèrmics i mecànics.

A causa de la baixa densitat de l'escorça continental el seu engruixament sota els orògens fa els efectes d'un flotador: eleva més encara la cadena, que és erosionada.